Salvador Llosà és un
pintor nat. Aquesta formula per a un pintor potser és més certa que per a un
escriptor. Salvador Llosà –com aquell xiquet que va descobrir
Cimabue i que després seria
Giotto—ha nascut sabent pintar, amb un absolut domini del dibuix.
D’aquesta manera, he conegut poca gent amb tanta capacitat pel dibuix, amb
una seguretat tan magistral del traç. Entengau-me:
no lleve mèrits a l’artista, sinó que més aviat
formule aquesta afirmació com un diagnòstic.
Llosà és pintor perquè és “consubstancial” a ell, forma part de la seua
naturalesa: té aquest do espectacular.
Però a més d’aquesta prodigiosa habilitat té ofici. L’art sense esforç queda
en poca cosa. Salvador Llosà viu –cosa ben infreqüent en aquest país tan poc
amatent a qüestions pictòriques—del seu art, de la seua pintura. No sols com
a dibuixant de diversos mitjans de comunicació (El País, El Temps, la
revista universitària Mètode), sinó com a conreador de l’esquerp i complex
món de les arts plàstiques. Es un professional que ha anat creant el seu
estil, la seua definició, obrint-se pas, fent camí: és aquesta tenacitat,
aquesta voluntat de persistir, el que dignifica encara més el seu treball
pictòric. No és anecdòtic sinó que busca, cerca, l’excel·lència, l’instant
de l’art.
I és en els
paisatges on Salvador Llosà ha aconseguit concretar millor el seu art, el
seu ofici, la seua mirada crítica. En el seu esforç hi ha una percepció
independent, nova, allunyada de les escoles i les acadèmies. No és
sorollesc ni lozanista,
sinó que d’alguna manera els paisatges tenen una naturalitat pròpia,
original, fidedigna. Em recorda aquelles paraules de Rodin: “Davant del
model, treballe amb tanta voluntat de reproduir
la veritat com si fera un retrat; no corregisc
la natura; m’incorpore a la natura; la natura em
condueix”. I això podríem dir dels llenços de Llosà, que són fidedignes,
fidels a la seua mirada, no han estat transsubstanciats
ni metamorfosejats per l’impuls –la
personalitat—de l’artista: Salvador Llosà s’incorpora a la “veritat”
d’aquell paisatge i no altera res. O molt poc.
I, evidentment,
això no és fàcil. Potser és més senzill descorporar
el paisatge, alterar-lo, reconduir-lo a una tècnica, a un clixé, a una marca
de l’artista. O potser no, tant se val. El que és segur és que en el treball
de Llosà hi ha un enorme coneixement, fruit d’una laboriosa –industriosa--
tasca, d’un lent treball de digestió: per això, excel·leix quan pinta allò
que coneix bé, que ha paït en la seua profunditat, aquell paisatge que ha
vist i entrevist, trepitjat i olorat. I, sens dubte, aquest paisatge és el
del massís del Penyagolosa, que coneix des de fa molts anys. Per això, els
quadres que s’inspiren en aquest paratge tenen aquella força superior que
naix de la conjunció de l’ofici i de l’estima. Aquell amor que va inspirar
Paul Cézanne a
pintar les perspectives de la Provença, i
especialment el mont Sainte-Victoire.
Salvador Llosà és
el primer pintor valencià que ha pintat el Penyagolosa, la muntanya més alta
de les terres valencianes (Rosa Torres recentment també ha fixat en
bellíssims olis aquesta geologia grandiosa del
Maestrat). Però, siga com
siga, Penyagolosa és l’excusa. Vull dir, que la força pictòrica de
Llosà el condueix a què aquelles perspectives magnífiques, aquells masos
solsits, aquells bancals infinits, aquells
boscos ubèrrims, prenguen de sobte una qualitat
superior, un interès universal. Hi ha una bellesa primigènia, una llum
prístina, una natura superior, una geologia
enlluernadora. I, sobretot, tot és pictòric, però res pintoresc. En alguns
aspectes, em recorda la millor pintura paisatgística valenciana, aquella de
Gonzalo Salvà dedicada a la sierra del
Negrete (Utiel), o encara més, la pintura de
Joaquim Mir, aquella formidable capacitat per captar la geografia grandiosa
de Montserrat. Els masos abandonats denuncien una realitat (l’èxode rural),
però no es recreen en res, no literaturitzen res, no busquen més que fixar
la bellesa solemne d’unes velles pedres i d’unes teules desballestades i
d’un marc corcat de sabina. I el mateix podríem
dir de tantes altres escenes, d’un grup de carrasques, d’una caseta de
pastor, d’un clar del bosc, d’un rierol, d’un grup de cavalls del llogaret
de l’Estrella, a la vora del Montlleó. Es una pintura espontània i sincera,
que defuig romanticismes i notes bucòliques, que tan sols aspira a
immortalitzar una forma i una llum.
Són aquestes les
característiques que més m’interessen de Salvador Llosà. Té una veracitat,
una autenticitat, una probitat pictòrica: no
imita, sinó que busca i troba en la natura, la natura el condueix. Ja ho
deia Rodin, en una altra de les seues notes: “Declare
netament que no tinc cap idea quan no tinc alguna cosa per copiar; però quan
veig la natura ensenyar-me les seues formes
immediatament trobe alguna cosa que val la
pena.” La mirada de Llosà és sàvia, sap discriminar, sap distingir, sap
aïllar allò de la natura que paga la pena. Tot és bell, tot és
suggerent, tot impel·leix a conèixer, a
descobrir, a viure. I és això el que fa un pintor, vull dir, un gran pintor.